L’arquitectura:
La fàbrica de Bombas Gens posseïx un indubtable valor històric-social, ja que ens trobem davant d’un dels escassos exemples d’arquitectura industrial de la dècada de 1930 que roman en peu i l’únic vestigi d’un antic barri en què han desaparegut la major part de les vivendes originals. A pesar dels danys patits després de romandre 25 anys abandonada, es trobava en un estat de conservació en què encara en què possible especular amb la seua recuperació.
L’immoble està configurat per un grup de naus industrials i construccions de baixa altura situades en una illa de forma irregular, sent el seu front principal l’elegant fatxada amb empremtes estilístiques art déco, que dóna a l’actual avinguda de Burjassot cantó amb el carrer Reus (abans Adolfo Beltrán amb Joaquín Ballester).
El conjunt original ho componien una vivenda plurifamiliar en què vivien l’apoderat i l’encarregat, el cos principal en què estaven situades les oficines i la sala d’exposicions dels productes, i un grup de quatre naus adossades, transversals a la fatxada principal i al voltant d’un pati irregular que contenia els elements de servici, en les que s’exercia l’activitat industrial.
Destaca la gran importància que se li va concedir a la composició i ornamentació exterior, infreqüent en les tipologies d’arquitectura industrial, però hem de trobar la seua justificació en el planejament urbanístic vigent en el moment de la seua construcció, en el que es pot comprovar com la fàbrica adopta les alienacions de l’illa irregulars i cantons aixamfranades prevista en l’ordenació i en les que els alçats davanter i posterior conformaven les fatxades dels nous carrers.
En l’actualitat, sorprén l’estranya la configuració de la planta en relació amb la parcel·la que ocupa i el refinat tractament de l’alçat posterior que dóna a l’interior, caracteritzat per les testeres de perfil escalonat i el ritme que imposen les pilastres coronades amb motius ornamentals, però la seua explicació hem de trobar-la en que estava previst que fóra la fatxada a un carrer que mai es va arribar a realitzar.
La superfície construïda total del conjunt de les edificacions és de 4.000 m2, sobre una superfície de parcel·la de 6200 m2.
Equip d’arquitectes:
Arquitecte: Ramón Esteve
Arquitecte Rehabilitació: Eduardo de Miguel
Arquitecte Museístic: Annabelle Selldorf
Arquitecte tècnic i Enginyer edificació: Rafael Ferriols
La intervenció:
Per tractar-se d’un edifici en procés de catalogació com Bé de Rellevància Local i a causa del mal estat de conservació en què es trobaven les instal·lacions, començarem per realitzar un projecte de consolidació estructural i de rehabilitació de les cobertes, amb la finalitat de recuperar el conjunt original, i tenint especial atenció en la zona protegida.
També s’ha recuperat el caràcter industrial del conjunt original i que estava desvirtuat per les edificacions construïdes al llarg del temps.
S’han respectat conscientment les característiques tipològiques, formals i materials de l’arquitectura industrial preexistent.
La pròpia arquitectura s’ha utilitzat com un recurs per a potenciar els valors de l’edifici restaurat. Aprofitant el caràcter del lloc, a través de mínimes operacions d’adaptació de l’arquitectura preexistent.
Al costat de l’antiga fàbrica rehabilitada, ara convertida en centre d’art, s’ha alçat un edifici de nova construció que alberga el Centre Jove.
Relació amb el barri:
L’actuació no s’ha plantejat com un element aïllat de l’entorn, sinó com a motor regenerador del mateix.
El patrimoni industrial és un important recurs, per a crear activitat capaç de regenerar àrees degradades, en el si de les comunitats locals, i mantindre viva la memòria del seu passat productiu, tècnic i social.
Reforça l’autoestima del barri oferint activitats que beneficien directament a la comunitat, al mateix temps que atrau visitants locals i estrangers.
Relació amb la ciutat:
La intervenció promoguda reforça la identitat internacional de València, com a ciutat que potència la creativitat, l’art i la gastronomia.
Recuperant i sent respectuosa amb el seu patrimoni industrial i cultural únic de la ciutat, i que pertany a la seua memòria.
L’ordenació de l’illa, anterior a la declaració de l’edifici com BRL, posa de manifest la falta de sensibilitat que hi havia cap al patrimoni industrial, un dels més importants que posseïm. Ja que permet explicar gran part de la història socioeconòmica de la ciutat. Afortunadament esta situació ha canviat gràcies a l’esforç realitzat per part de molts col·lectius que reclamen la seua conservació i que hui ja ningú qüestiona.
Galeria de fotos
