La revista Clinical Genetics publica un article sobre genètica de la malaltia de Wilson impulsat per la Fundació Per Amor a l’Art
La revista científica Clinical Genetics ha publicat l’article “Genètica de la malaltia de Wilson i fenotip similar a Wilson en una sèrie clínica d’l’est d’Espanya”. El text descriu la genètica de la sèrie clínica de pacients de l’Hospital La Fe de València i el General d’Elx, i ha estat desenvolupat per l’equip de la Dra. Carmen Espinós (CIPF) amb l’impuls de la Fundació Per Amor a l’Art
En la literatura científica hi ha pocs treballs publicats sobre l’epidemiologia clínica i genètica de la malaltia de Wilson (EW) a Espanya, i a més cap d’ells recull dades concretes sobre la nostra regió. Per tant, és el primer treball que recull aquest tipus d’estudi en una sèrie de pacients supervisats en dos centres hospitalaris de la Comunitat Valenciana.
En aquest estudi s’inclouen 34 pacients, pertanyents a 25 famílies, que comptaven amb un diagnòstic clínic inicial d’EW, però en la majoria de casos sense una prova genètica que ho confirmés. Per això, s’ha realitzat l’anàlisi genètica de el gen ATP7B, implicat en la EW, per tal d’aconseguir un diagnòstic definitiu en aquests pacients. Això proporciona informació potencial per al pronòstic de la malaltia, identifica aquelles persones asimptomàtiques que poguessin sotmetre a tractament preventiu, i permet la realització de diagnòstics prenatals i de portadors.
El procediment habitual per a l’anàlisi de l’gen ATP7B comprèn l’estudi de les regions codificants, intròniques flanquejants i promotora mitjançant seqüenciació Sanger; i l’estudi de grans delecions i duplicacions per MLPA (multiplex ligation-dependent probe amplification). A més, també s’ha desenvolupat una eina per abordar l’anàlisi de totes les regions de l’gen ATP7B per seqüenciació massiva, per tal d’identificar mutacions en zones poc estudiades de el gen, com regions intròniques profundes. Aquesta segona aproximació amplia la possibilitat d’investigar mutacions encara no descrites que pogueren estar relacionades amb la malaltia, en casos amb sospita clínica d’EW no resolts amb les tècniques esmentades anteriorment.
Amb la metodologia emprada, s’ha aconseguit el diagnòstic definitiu d’EW amb la identificació de dues mutacions patològiques en el gen ATP7B en el 88% dels casos estudiats. S’han detectat un total de 25 mutacions diferents causants de la malaltia de les quals 3 són novells, és a dir, no havien estat encara reportades en cap altra sèrie clínica d’EW de tot el món. És per això que aquest treball es completa amb estudis addicionals per investigar la seua patogenicitat.
Finalment, els casos en què no s’ha arribat al diagnòstic genètic confirmatori d’EW han estat investigats mitjançant seqüenciació d’exoma. Aquesta tècnica permet analitzar la resta de regions codificants de l’genoma, per determinar mutacions en altres gens que pogueren explicar el quadre clínic en aquests pacients. En una família s’han identificat mutacions patològiques en el gen CCDC115, implicat en un subtipus clínic de trastorns congènits de la glicosilació, de què es coneix que hi ha casos que cursen amb simptomatologia similar a la EW. Aquest resultat posa de manifest que hi ha altres fenotips clínics suggestius d’EW i l’estudi genètic és important per reconduir i avançar en el diagnòstic, i amb això millorar l’atenció i tractament que reben els pacients.
