Bleda y Rosa: Campos de Batalla: Ultramar (2007-2016)

“Comprenem les imatges a través del que no es veu, però es suposa que està ahí”

Des de la Fundació Per Amor a l’Art s’ha finançat la producció de l’últim bloc de la sèrie Campos de Batalla dels artistes Bleda y Rosa, Premi Nacional de Fotografia, 2008. Dividit en tres grans blocs: Espanya, Europa i Ultramar, Campos de Batalla tracta d’abordar a través del paisatge, la complexa relació que els distints països europeus van mantindre al llarg de la història, des del procés de la seua formació com a nacions fins a la conquesta i posterior independència dels territoris atlàntics

Bleda y Rosa

San Luis de Bocachica, Marzo de 1741
Campos de batalla. Ultramar 2016
Fotografía color

85×150 cm

(http://www.bledayrosa.com/index.php?/proyectos/—-ultramar/)

Habitualment s’ha narrat la història com una successió de fets i esdeveniments encadenats temporalment. Una data i el nom d’un lloc, acaben fixats en la memòria col·lectiva simbolitzant i apropiant-se de l’espai geogràfic i del propi esdeveniment. Mentrestant, el territori o el paisatge, escenari fonamental en el succeir dels fets, roman quiet, ocult. Abordar el paisatge des de l’experiència, contemplar-ho sent conscients del que allí va succeir, els permet –interpretant les empremtes que romanen en els llocs i en la seua memoria- conéixer i construir una mirada pròpia. Campos de batalla significa una trobada amb llocs marcats per la Història, en els que milers de persones es van enfrontar i van morir de forma violenta. Prenent com a punt de partida estètic i conceptual la representació pictòrica de batalles, el projecte de Bleda i Rosa queda emmarcat temporalment entre els primers documents escrits que narren la guerra i les primeres fotografíes que la documenten.

Tant la sèrie Campos de fútbol, que també forma part de la Colecció Per Amor a l’Art com a Campos de batalla proposen reflexions sobre el Temps en l’espai únic de la història. Les imatges de Bleda i Rosa no són representacions de la realitat, sinó reconstruccions de la mateixa en un altre temps, que s’actualitzen al seu torn en el temps individual de la mirada de cada espectador. És així com aconseguixen superar “l’instant decisiu”, que pareix estar destinat a la fotografia, el present de la qual només pot ser com a imatge d’un passat. Perquè la comprensió d’estes imatges no es deriva del que es veu, sinó del que no es veu però es suposa que està ací. Bleda i Rosa reconeixen prèviament els llocs del joc i de la guerra traduint l’eco de l’acció en distància, en soledats. No els interessen els subjectes individuals de l’escena, més coincidents amb una pràctica pictòrica de caràcter commemoratiu, sinó el registre i el relat. Han buidat els camps com es buiden els escenaris després de cada representació, donant pas al moment silent, a la pausa en què es va definint un nou futur.